HIPOTESI

Posicionament Hipòtesi Espinet i Tresseras

Francesc Espinet i Joan Manuel Tresserras afirmen en el llibre “La gènesi de la societat de masses a Catalunya, 1888-1939” que la societat de masses al nostre país va sorgir a finals del segle XIX i va desenvolupar-se al llarg del primer terç del segle XX.

Per què situen el sorgiment de la societat de masses a Catalunya en aquest període? Per a ells, l’inici té lloc l’any 1888 amb l’Exposició Universal de Barcelona -que segons Espinet i Tresserras va ser un “fenomen espectacular de masses”-, i el final l’any 1939 -amb la victòria del General Franco i el bàndol franquista, la qual va portar Catalunya a una època fosca i de repressió que va afectar de forma notable a la societat i als mitjans de comunicació-.

Sembla que per a ells està clar, però nosaltres haguéssim dit que el naixement de la societat de masses no va ser només a causa de la celebració de l’Exposició Universal de 1888 a Barcelona. Aquest fet va permetre mostrar la capital catalana com una ciutat moderna i europea, però realment no creiem que sigui correcte dir que la societat de masses a Catalunya sorgeix en aquest moment. Per a entendre el sorgiment d’aquesta societat de masses, cal mirar com era la societat d’aquella època: majoritàriament analfabeta i poc escolaritzada tot i que la industrialització va comportar un èxode rural de persones del camp a la ciutat en busca de llocs de treball. L’alt nombre de persones que no sabien llegir i el baix nivell d’escolarització que hi havia a la societat feien molt difícil que la premsa escrita (el principal mitjà de comunicació del moment) fos realment un mitjà de comunicació de masses. 

Llavors, ¿quan podem dir que sorgeixen a Catalunya els mitjans massius? En la nostre consideració, ho podem dir quan sorgeix un mitjà que és mitjanament accessible per a gran part de la societat, i no ens estem referint al sorgiment de la ràdio, sinó a l’expansió i la consolidació de les publicacions satíriques. Aquestes publicacions eren majoritàriament il·lustrades i captaven més l’atenció de les classes analfabetes que no pas la premsa tradicional (perquè és més fàcil entendre un acudit o una il·lustració que no pas un article periodístic escrit). D’aquesta manera es pot justificar el gran tiratge que tenien algunes d’aquestes revistes (com per exemple l’Esquella de la Torratxa, que arribava als 35000 exemplars) i es poden considerar massives si les comparem amb els tiratges dels diferents diaris que formaven part de la premsa tradicional. 

Estem d’acord, com diuen Espinet i Tresserras, que la Renaixença és un moviment vinculat a la tradició cultural del país i no pas un fenomen d’origen burgés com destaquen altres publicacions. Compartim la seva opinió en aquest aspecte perquè no és cert que quan la burgesia catalana llegeix els autors més importants del moment vulgui recuperar la qualitat literària de la llengua catalana de l’època de la prosa trobadoresca, sinó més aviat creiem que la Renaixença va ser un factor associat als canvis socials (com per exemple les migracions del camp a la ciutat a causa de la industrialització de Barcelona). Aquesta industrialització va ajudar a la massificació i a la globalització de les ciutats i, a la vegada, va permetre l’accés a l’escolarització d’aquelles classes rurals que havien migrat cap a les ciutats i constituïen les noves classes urbanes. L’escolarització de l’època era en castellà i estava governada per l’església i per les autoritats, però tot i així les classes rurals van intentar aplicar l’escolarització en llengua castellana a la seva cultura tradicional catalana, representada de forma oral. D’aquesta manera, van sorgir un parell de generacions mediocres a nivell cultural, però necessàries per a l’explosió de la Renaixença gràcies a poetes com Verdaguer i a dramaturgs com Àngel Guimerà (que van ser autors coneguts i representants de la cultura catalana a nivell internacional). 

 

Per tant, de tots els mitjans de comunicació de l’època, creiem que les revistes satíriques van ser les que millor van representar els canvis de nivell de vida i de costums que estava patint la societat catalana del primer terç del segle XX. Dintre d’aquests canvis de nivell de vida cal destacar que les revistes satíriques no eren un simple mitjà informatiu sinó més aviat d’evasió de la realitat. El fet d’anar a treballar a les fàbriques i de tenir dures jornades laborals, entre d’altres coses va comportar un canvi de costums que només les publicacions satíriques van saber reproduir de forma crítica. Publicacions com El Bé Negre, L’Esquella de La Torratxa o el Papitu van recórrer freqüentment a la sàtira dels costums quotidians de les classes benestants i van tenir una gran vinculació amb les reivindicacions que duia a terme el moviment obrer. Intentaven mostrar mitjançant dibuixos l’enorme diferència entre les classes benestants (els caps de les fàbriques que tractaven malament els treballadors) i les classes obreres. Segurament, un dels motius pels quals podem afirmar que la premsa satírica va tenir un públic realment massiu va ser gràcies al fet de ser molt propera a defensar els interessos de les noves classes urbanes que havien sorgit a Barcelona com a conseqüència de la seva industrialització .

També coincidim amb Espinet i Tresserras en que un fet que ens pot ajudar a explicar el perquè del desenvolupament d’una societat de masses a Catalunya va ser la proclamació de la Segona República a partir dels anys 30 del segle XX. Amb aquesta proclamació, es va arribar a un marc polític molt favorable per l’augment del nombre de publicacions periòdiques, i perquè es produís un canvi força representatiu en les publicacions polítiques com la premsa satírica, ja que per primera vegada es garantien llibertats com la d’expressió i la d’impressió.

A més, entre finals del segle XIX i començaments del segle XX es van produir una sèrie d’innovacions tecnològiques com la implantació del ferrocarril, que entre d’altres coses va unir la capital catalana amb Paris i va comportar una notable europeïtzació de la societat catalana del moment. A més a més del ferrocarril, però, hi va haver dos invents que van permetre dinamitzar el moviment de la informació. El primer va ser el telègraf i el segon el telèfon i, juntament amb una millora notable de les impremtes (que feien tiratges més grans), van permetre un canvi dels mitjans de comunicació. A partir de llavors, ja no només tractaven les notícies i l’actualitat més propera a la seva redacció, sinó que amb el telègraf i el telèfon van aparèixer les agències d’informació i la figura dels corresponsals, que van permetre als mitjans poder tractar un radi d’informació més ampli, poder tenir seccions nacionals i, per tant, tractar una informació de caràcter més general que interessava a més gent. Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), algunes publicacions satíriques, com per exemple L’Esquella de la Torratxa, van tenir seccions que parlaven de l’actualitat al front per a tota aquella gent que estava a la rereguarda. És a dir, que gràcies a les cròniques i els Esquellots d’aquestes publicacions, els ciutadans de Barcelona podien veure i llegir les experiències del Front d’Aragó.

També tal i com argumenten Tresserras i Espinet en el punt “lleure i societat civil”, estem d’acord en que en el primer terç del segle XX es van començar a adquirir noves pràctiques en la societat, que restaven poder a l’església i que començaven a secularitzar la població. A més, al mateix temps, es donava al republicanisme i a la nació catalana la importància que abans no havia tingut. Aquest canvi de costums, va ser força tractat per algunes publicacions satíriques com El Bé Negre o L’Esquella de la Torratxa, que eren republicanes i catalanistes. Aquest canvi de mentalitat és rellevant (segons la nostra opinió) per a poder considerar l’entrada de la modernitat a Catalunya.

Com a conclusió final, podem dir que en realitat tots els punts anteriors estan relacionats i que, per tant, les raons que ens fan creure que la gènesi es va produir entre 1888 i 1939 són les següents: a causa d’una creixent industrialització (produïda gràcies a diverses innovacions tecnològiques), es van augmentar notablement els llocs de treball i la població va començar a emigrar del camp a la ciutat en busca d’un nivell de vida superior. Com a conseqüència d’això, es va produir una urbanització, una escolarització i una alfabetització de la societat, i aquest fet va permetre que les revistes satíriques, que contenien il·lustracions i utilitzaven un català més proper al oral (al que parlava la gent en la seva vida quotidiana) que al escrit (més literari i acadèmic i present en la majoria de les publicacions de premsa tradicional), comencessin a tenir un públic realment massiu. Si comparem els tiratges que tenien algunes publicacions satíriques com L’Esquella de la Torratxa amb els de la premsa tradicional, veurem la penetració que van tenir les revistes satíriques en la societat catalana de finals del segle XIX i començaments del XX. Les publicacions satíriques, a més, van fer més crítica la societat, i la van implicar molt més en els afers que afectaven la seva vida quotidiana.

En resum, creiem que no és casualitat que l’època daurada de les publicacions satíriques tingués lloc en el moment en què Espinet i Tresserras situen la gènesi de la societat i la cultura de la comunicació de masses a Catalunya, sinó que són dues coses que van íntimament relacionades.