L'Esquella de la Torratxa va ser un setmanari satíric, republicà i anticlerical, fundat a Barcelona el 6 de maig de 1872. Va acabar la seva trajectòria el 6 de gener de 1939, poc abans que el bàndol franquista guanyès la Guerra Civil (1936-1939).
Els que han estudiat la evolució d'aquest setmanari, han coincidit en dividir la seva història en tres etapes: La primera, quan es va fundar a l'any 1872 per substituir La campana de Gràcia (1870-1934), una altre publicació dels mateixos fundadors però amb un càracter més polític que no pas humorístic, quan aquesta va ser suspesa pel govern del 6 al 26 de maig de 1872. Aleshores L'Esquella de la Torratxa es va publicar fins que va tornar a publicar-se La Campana de Gràcia.
Una segona etapa quan, de nou, de l'1 de novembre al 6 de desembre de 1874 va tornar a substituir a La campana de Gràcia quan el govern la va tornar a censurar i va clausurar la seva publicació. Alhora, L' Esquella de la Torratxa també va ser víctima de la censura, amb la conseqüent interrupció en la seva publicació, del 30 de maig al 16 de juny de 1872 i durant aquest interval de temps, la va substituir La Tomasa (1872-1907) que al igual que L´Esquella, es va seguir editant de forma independent fins a 1907 una vegada aquesta va tornar a publicar-se L'Esquella.
La tercera i definitiva aparició va tenir lloc el 19 de gener de 1879 i ja es va publicar de forma independent a La Campana de Gràcia
En definitiva, podem considerar L´Esquella de la Torratxa com un document gràfic de gairebé 70 anys de vida barcelonina, mirall de la política nacional i document a tenir en compte per recuperar la memòria de la guerra civil.
Relació de la publicació amb el context polític-ideològic
Malgrat que no tenia un to tan polític com La Campana de Gràcia, en general, el setmanari professava amb la ideologia del Partit Republicà Demòcrata Federal (PRDF)
En general la ideologia de la publicació va estar sempre lligada a la dels seus propietaris, els López, que van imposar el republicanisme, tot i que en moltes parts de la revista, la ideologia venia donada pels mateixos que hi col·laboraven. Sota aquest aspecte es poden distingir tres grans èpoques: la d’en Josep Roca i Roca, i la de després d’ell i quan el Sindicat de Dibuixants es va fer càrrec de la publicació durant la Guerra Civil, que es quan L'Esquella es va tornar més propagandística i política.
Fragment extret del llibre: La premsa humorítica (I) de Lluís Solà i Dachs. (pàg 29) Es el segon exemplar de la Col·lecció Humor Catala. Editorial Bruguera, Barcelona.
El podeu trobar a la biblioteca de Comunicació de la UAB
Fragment extret del llibre: La premsa humorítica (I) de Lluís Solà i Dachs. (pàg 29) Es el segon exemplar de la Col·lecció Humor Catala. Editorial Bruguera, Barcelona.
El podeu trobar a la biblioteca de Comunicació de la UAB
Fragment que mostra la posició del setmanari cap al republicanisme. Fragment extret del llibre: La premsa humorítica (I) de Lluís Solà i Dachs. (pàg 30)
- Josep Roca i Roca
Va ser el director de la publicació i principal redactor durant més de 30 anys (gairebé des dels seus inicis fins al 1907). Durant aquesta època, a part del republicanisme habitual del setmanari, L’Esquella va tenir diverses posicions en funció de la canviant i variable posició política del seu director Roca i Roca, que ja des de molt jove fou força actiu dins el moviment catalanista com a periodista.
Va marxar de l’Esquella de la Torratxa al 1908 causa d'unes discussions amb els propietaris, Els Lopez, i va fundar el setmanari de “La Campana Catalana”, una publicació que no va tenir gaire èxit.
Va ser un dels defensors de l'ús del català que ara es parla per a aconseguir una major popularització de la literatura catalana, i en aquest sentit va intentar influir en els Jocs Florals. Gran part de l’èxit de l’Esquella de la Torratxa va ser per l’ús del català que es parlava entre els sectors populars, fet que feia que aquesta publicació tingués més lectors que la majoria de diaris que estaven escrits amb un català més literari i culte.
Per entendre la ideologia que va mantenir la publicació satírica durant la seva etapa com a director, cal entendre la seva trajectoria política. Políticament, figurà primer dins el republicanisme federal. Durant la Restauració, va fer costat a la Unió Republicana. També va ser un dels principals introductors d'Alejandro Lerroux el 1901, d’aquí s’entenen els afalacs a Lerroux del número 1.295. Formà part llavors del comitè executiu de la Solidaritat Catalana en representació dels republicans. El maig de 1909 va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona i es va passar a la Unió Federal Nacionalista Catalana.
Durant aquest període, per una banda, l’adhesió al programa catalanista l’apartava de la política de les reivindicacions, i per l’altre, el seu afany de conservar les simpaties de l’estament popular així com la formació catalanista d’en Roca Roca li impedien secundar campanyes anticatalanes. Tanmateix, de la seva actuació, es desprèn un desig ,dintre de les limitacions a què el portava el seu republicanisme, d’acostar-se al sol més calent. D’aquesta manera s’entenen el canvi dels seus afalacs a Lerroux i els dicteris contra Cambó, a la posició totalment contrària en tres anys i mig.
Durant aquesta època la publicació també va estar marcada per els “plagis” que s’acusaven mútuament L’esquella i el Cu-cut!, que eren setmanaris contraris ja que el Cu-cut! defensava la política de la Lliga Regionalista, entitat que l’Esquella va criticar durant tota la seva existència.
- Roca i Roca deixa l’Esquella
Durant l’etapa en que Josep Roca i Roca va ser el director de l’Esquella podem trobar una Esquella republicana, catalana i anti-Lliga, i un bon tros anticlerical.
Il·lustració que mostra l'anticlericalisme de la publicació
Una de les característiques de l’Esquella va ser la seva crítica municipal. El setmanari satiritzava tot allò que es referia a la política municipal i als negocis tèrbols que duia a terme l’alcalde de Barcelona, Rius i Taulet, que va ser repetidament ridiculitzat, com mostra l’actitud desfavorable de la publicació envers a la Exposició Universal de 1888.També va ser ridiculitzada l'edifici de la Pedrera d'Antoni Gaudí, que deien que era un edifici massa exagerat i modern per la ciutat.
Il·lustració que mostra l'oposició del setmanari a l'edifici de La Pedrera de Antoni Gaudí. Estaven en contra perque consideraven que es la forma de l'edifici era massa moderna per Barcelona i inútil. Es un exemple de la crítica municipal que va dur a terme el setmanari
Quan l’any 1907, Roca i Roca va plegar, el republicanisme i l’anticlericalisme van continuar igual, però la posició de la publicació enfront al catalanisme va variar, tot i que seguia desconfiant de la Lliga i de figures com Cambó, la figura de Prat da la Riba va ser tractada amb molt respecte.
L’Esquella després de la dictadura de Primo de Rivera deixa d’esser l’Esquella d’abans. Aquells sis anys de moderació per força, fan veure una Esquella que sembla que vulgui recuperar el temps en el silenci obligat per la censura, i es lliura sense embuts, a la lluita política amb totes les seves forces. La República i la proclamació de l’Estatut de Catalunya van ser rebuts amb una gran entusiasme, comú en totes les publicacions de caire esquerrà.
Amb l'esclat de la Guerra Civil en 1936 L´Esquella segueix mantenint la seva postura d'esquerres però recolzant al govern de la Generalitat de Companys, fet que canviarà quan el setmanari passi a les mans del Sindicat de Dibuixants Professionals, llavors passarà a tenir una postura contraria cap al govern de Companys.
Una vegada el Sindicat de Dibuixants Professionals hagi pres el control total del setmanari aquest passarà a ser un instrument propagandístic. El canvi més radical ho veurem en les portades on es farà gala d'una estètica soviètic-anarquista tant en la figuració i representació humana com en l'ús del clar-fosc per contrastar i ressaltar les parts necessàries perquè el missatge sigui efectiu. Evidentment la finalitat del dibuix anarquista és la propaganda, no obstant això el repte del dibuixant és recrear personatges i/o situacions que siguin fàcilment identificables, d'aquí l'expressivitat del dibuix.
La portada és un símbol de ‹‹fraternitat›› entre la CNT i la UGT, tradicionalment enemistades. Els dos joves són idèntics, bessons. Els símbols caiguts (esvàstica, jou i fletxes i mitra del bisbe) són eloqüents de la batalla que s'ha lliurat i, per això, els herois es donen la mà, somriuen i deixen enrere el fum que consumeix als elements del mal que acaben de vèncer
Relació de la publicació amb el context social
El seu fundador
Innocenci Lopez i Bernagossi (Girona,1829- Barcelona,1895) va ser llibreter, editor i el fundador dels setmanaris satírics de La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa.
Es va establir a Barcelona on es va dedicar a l'activitat editorial. Al 1855 va adquirir la Llibreria Espanyola, des d'on projectà setmanaris i col·leccions populars, que tingueren una gran acollida. El seu encert més gran, però,va ser fundar La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa, les publicacions de vida més llarga de la premsa catalana i dos títols emblemàtics del periodisme satíric a Catalunya.
Innocenci Lopez i Bernagossi (Girona,1829- Barcelona,1895) va ser llibreter, editor i el fundador dels setmanaris satírics de La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa.
Es va establir a Barcelona on es va dedicar a l'activitat editorial. Al 1855 va adquirir la Llibreria Espanyola, des d'on projectà setmanaris i col·leccions populars, que tingueren una gran acollida. El seu encert més gran, però,va ser fundar La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa, les publicacions de vida més llarga de la premsa catalana i dos títols emblemàtics del periodisme satíric a Catalunya.
D'idees republicanes, va formar part en la Revolució de 1868, i va ser membre de la Junta Revolucionària de Barcelona. El 1873 va ser anomenat director general de correus a l'illa de Cuba.
Quan va morir, la publicació de les publicacions satíriques de La Campana de Gracia i l’Esquella de la Torratxa la van dur a terme el seu fill Antoni López Benturas i el seu net Antoni López Llausàs.
L'Esquella de la Torratxa anava destinada als sectors populars. Uns sectors populars, la majoria dels quals no estaven alfabetitzats, per tant els hi eren més atractives publicacions satíriques il·lustrades com L' Esquella de la Torratxa en comptes de la premsa tradicional. D'aquesta forma es pot arribar a explicar les enormes tirades que tenia l'Esquella de la Torratxa en comparació amb les altres publicacions.
Suspensions i vagues de la publicació
Portada d'un exemplar afectat per la censura
Fragment escrit per Santiago Rusiñol (alias "Xarau") que explica com afectava la censura al setmanari republicà. El fragment està extret del llibre:La premsa humorítica (I) de Lluís Solà i Dachs. (pàg 143)
Relació de la publicació amb el context econòmic
A nivell econòmic cal destacar els canvis que va provocar sobre la publicació, quan a l’any 1877 van ser retirades de la circulació els 2 quartos, una moneda que només era corrent a Catalunya.
Els diaris i les publicacions periòdiques van tenir que acomodar-se doncs a les condicions del sistema decimal. Per als que es venien (com L’Esquella) a dos quartos, el fet de passar a 5 cèntims representava una pèrdua considerable. Innocenci López, l’amo i fundador de la publicació va resoldre aquest problema disposant La Campana de Gràcia – periòdic polític de caràcter popular – a 5 cèntims i l’Esquella va passar a costar 10 cèntims i va començar a a tenir un public més de classe mitjana que de sectors populars. Amb el sistema decimal, els sectors populars més pobres no es podien permetre gastar-se 10 cèntims setmanals en una publicació, així que L'Esquella es va arrelar a la classe mitjana mentre que La Campana de Gràcia que es podia comprar a 5 cèntims va tenir una gran acceptació popular.
Però quan el fundador, Innocenci Lopez, va pujar el preu de L'Esquella també en va ampliar el seu format, que va passar de tenir 8 pàgines a tenir-ne 16, una extensió considerable per a l'època.
El preu de la publicació anava augmentant. Al maig de 1918 valia 15 cèntims, al gener de 1932 valdrà 20 cèntims, i a partir de la guerra els preus augmentaran més ràpid: a finals del 36, 25 cèntims. Al estiu del 37, 30 cèntims i a partir de l'abril del 1938, 50 cèntims que ja suposaven un preu considerable pels sectors populars.
Relació de la publicació amb el context cultural
A nivell cultural cal destacar el paper que va tenir la publicació per a la consolidació i sobretot la normalització de la llengua catalana. Cal recordar que en aquella època encara no existia cap normativa sobre la llengua catalana ni cap diccionari que en recollís el lèxic, per tant entre els sectors populars, poc alfabetitzats, cadascú parlava la llengua a la seva manera, i aquesta publicació i va ajudar a consolidar una espècie de “col·loquial”.
Com ja s'ha comentat abans, el fet de que Josep Roca i Roca fos el director i principal redactor de la revista durant més de 30 anys i que fos un defensor de utilitzar el català “que es parlava”, sobretot el que parlaven les classes populars, va fer que en certa part, ajudes a la alfabetització d'aquests sectors. A diferència de moltes de les publicacions de l’època que compten com a col·laboradors amb alguns dels escriptors més famosos i coneguts del moment, i que per diferenciar-se de la resta i per demostrar la seva cultura i formació utilitzaven un català literari, que era molt accessible per als sectors benestants com la burgesia que havien rebut una bona formació acadèmica, paro en canvi pels sectors populars, aquestes publicacions costaven més de llegir que les revistes satíriques il·lustrades.
Es a dir, que a nivell cultural, l'Esquella de la Torratxa i la seva germana gran, La Campana de Gràcia, van ajudar a mica en mica alfabetitzar els sectors populars que no havien tingut accés a la escolarització i en un període on encara no existien institucions que regulessin i normalitzessin la llengua catalana, L'Esquella va ajudar a la consolidació d'un català “col·loquial”, molt parlat en l'ambient popular (famílies, obrers, treballadors de fabriques, ...)
Fragment que mostra el suport que dona el seminari a la creació d'un sistema d'ortografia per normalitzar la llengua catalana. Fragment extret del llibre: La premsa humorítica (I) de Lluís Solà i Dachs. (pàg 115)
Fragment sobre Pompeu Fabra on el setminari agraeix les tasques que fa Pompeu Fabra per normalitzar la llengua catalana. Un altre fragment que demostra la implicació que tenia el setmanari amb la cultura catalana i la normalització del català. Fragment extret del llibre: La premsa humorítica (I) de Lluís Solà i Dachs. (pàg 113)
Relació de la publicació amb el context tecnològic
Tot i que des del segle XV al segle XVIII es conjuguen ja diverses maneres d'impressió a color, com l'estampació a dues tintes, en vermell, calia dues passades de màquina. Cal dir que aquesta no semblaria la tècnica més apropiada per a publicacions periòdiques satíriques com l’Esquella que bastant tindrien amb evitar la censura pel que deien com per airejar-la tot color. Podem apreciar certa similitud entre l'estil i format de la Flaca per part de La Esquella de la Torratxa, que a vegades publicaven portades en blanc i negre i a vegades en color tot i que la Esquella de la Torratxa solia posar les seves caricatures de la primera i l'última pàgina en color en els almanacs anuals.
El 1890 publicava, per primera vegada a Espanya, fotografies instantànies tal com ja s'havia avançat en l'ús dels gravats directes de fotografies.
El tiratge de la publicació era molt extens per l’època ja que va arribar als 35.000 exemplars. Es de les poques publicacions de l'època, juntament amb La Campana de Gràcia, que podem considerar que tenien un públic mes o menys massiu, ja que la resta de de diaris, a excepció de La Vanguardia que tenia un conjunt de lectors força elevat (sobretot als sectors alts i burgesos), estaven més enfocats a ser un element propagandístic a nivell polític que no pas un negoci. Des de l'aparició del setmanari el 1871 fins a la seva desaparició forçosa el 6 de gener de 1939 es van publicar un total de 3.105 números, xifra superada només per la campana de Gràcia amb 3 403, la qual cosa la situa en el segon lloc de les publicacions setmanals catalanes.
Inicialment el radi d'acció de l'Esquella, igual que La campana de Gràcia, es limitava inicialment a l'actual barri de Gràcia, encara vila independent de Barcelona a la qual no es va annexionar fins 1897. Però mica en mica el seu radi d’acció va ser més ampli i al final la publicació es venia a tota Espanya l com es pot llegir en la portada (en la secció del preu) (tot i que al estar en català la majoria de les vendes eren a Catalunya).
Col·laboradors
Per les seves pàgines hi van passar tots els dibuixants que tingueren a dir alguna cosa a la història de l'humor gràfic català d'abans de la guerra civil, i algunes plomes distingides de la literatura catalana, des de Rusiñol, a Prudenci Bertrana, Francesc Curet, Antoni Rovira i Virgili, Gabriel Alomar o Màrius Aguilar.
Entre els dibuixants que hi van col·laborar hi destaquen l'Apel.les Mestres, Tomàs Padró, Josep Ficken Lluis Pellicer, Manuel Moliné, Josep Segrelles, Llorenç Brunet, Josep Costa "Picarol", Joan G. Junceda, Jaume Passarell, Feliu Elias "Apa", Jaume Juez "Xirinius", Romà Bonet "Bon", Antoni Roca o Ricard Opisso.
Com a col·laboradors de la revista cal destacar a Serafí Pitarra que va ser el que li va donar el nom i a Santiago Rusiñol, que tot i que ja havia col·laborat amb dibuixos i algun article en números anteriors al 1900, va tenir una secció al setmanari a partir del 5 de juliol de 1907 (número 1488) amb el pseudònim de “Xarau”. Rusiñol va ser un dels homes que més van pesar en la vida i orientació de L’Esquella .
Durant la guerra, la redacció va estar formada per una nova generació de dibuixants: José Alloza, Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener (Tísner), Ernest Guasp i Jacint Bofarull. També comptà amb col·laboracions d'Apa, Martí Bas, Nyerra, Graus, Narro, Goñi, Tona, Oxymel, Escobar, Alpresa, Friedfield, Graus, o Clavé.
Un dels col·laboradors més importants de L'Esquella va ser Santiago Rusiñol (foto)
Un dels col·laboradors més importants de L'Esquella va ser Santiago Rusiñol (foto)
Gairebé tots els escriptors catalans, i sobretot els que eren una mica d’esquerres i van escriure alguna cosa.
Formats
El format del setmanari va tenir algunes variacions. A la primera època (1872) eren 4 pàgines a 2 columnes i valia 2quartos. Durant la segona època (1874) eren 4 pàgines a 3 columnes i al mateix preu anterior. En adoptar el sistema decimal l’any 1887 va passar a 10 cèntims. I al 1910 surt ja un número, el 1619 amb el format que conservaria fins el final; 16 pàgines a 2 columnes. D’aquestes 16 pàgines hi havia una pàgina dedicada completament a anuncis publicitaris i després en algunes pàgines centrals, al costat de les cròniques o els esquellots s’hi poden trobar anuncis sobre negocis locals. (exemple fotografia del costat) Des d’aquest moment el nombre de pàgines no serà alterat però el preu sí. Els preus aniran augmentant mica en mica, al maig de 1918 valdrà 15 cèntims, al gener de 1931 valdrà 20 i així fins arribar a la guerra on els preus van augmentar de forma considerable, i al 1938 el setmanari valia 50 cèntims.
Seccions
Fins al moment en que el Sindicats de Dibuixants es va fer càrrec de L´Esquella… el seu format era de 15 pàgines. Aleshores la portada que en algunes ocasions havia estat en color, passa a ser sempre en blanc i negre amb una vinyeta polític-satíric que ocupa tota la pàgina. També a partir d'aleshores les seccions de la publicació varien de forma considerable. La secció ‹‹ A cau d´orella›› desapareix per donar pas a ‹‹Vibracions››; s'incorpora la secció ‹‹ Impressions del front›› (Impressions del front) i desapareix la secció d'esports per donar pas a ‹‹ Ona adobi›› ( Onda talla).
Des de que es fa càrrec del setmanari el Sindicat de Dibuixants, les portades i la publicació adquiriran un to propagandístic (tal com es pot veure en la portada seguent, on el tema recurrent, òbviament, és guanyar la guerra civil la qual cosa implica derrotar al feixisme)
Les seccions més importants de la publicació
Canvi de «A cau d´orella» per «Vibracions»
La popular secció « A cau d´orella », equivalent de les tafaneries actuals, integrava la informació ciutadana de Barcelona, sobretot la referent a la corrupció política i atacs a la dreta. Posava al dia al lector de tot el que ocorria a nivell social, cultural però sobretot polític
Per al Sindicat de Dibuixants aquesta secció no es considera d'utilitat i se substitueix per « Vibracions » on se signa amb la falç i el martell. El nou format amb aforismes propagandístics compleix la doble funció de proselititzar didàcticament.
Noves seccions: «Impressions del front» i «Ona adobi»
La nova secció ‹‹Impressions del front›› s'afegeix com a complement a les notícies que arribaven del front on estaven alguns dibuixants i redactors, per donar una idea del que ocorre en les trinxeres i simpatitzem amb els combatents.
La secció ‹‹Ona adobi›› substitueix a la secció esportiva ‹‹Esports›› que desapareix completament.
A partir d'octubre de 1936 la secció ‹‹Ona adobi›› es limitarà a donar les notícies del front i del desenvolupament de la guerra. En certa manera complementa la secció anterior, ‹‹Impressions del front››.
La publicitat
Durant les 2 primeres etapes es trobava publicitat a la segona pàgina sense numerar en l'original. De fet podem esbrinar el sector al qual anava dirigida la publicació a través de la publicitat que hi havia al seu interior. En aquest cas, els anuncis de l'Esquella eren serveis i petits luxes que ens confirmen el que sector que hem dit anteriorment al qual anava destinada: la classe mitjana. Més endavant veurem com, una vegada el Sindicat de Dibuixants s'apropiï definitivament del setmanari, alguns anunci típics de la publicació desapareixeran al no anar dirigit a la classe obrera sinó a la classe mitjana, ja que la moda no és una necessitat sinó un luxe a l'abast d'uns quants i no té una funció utilitària. Aleshores els anuncis tindrán un to més polític i propagandístic.
De fet no hi haurà publicitat durant uns mesos, en el seu lloc s'imprimeix l'anunci de la UGT i el Sindicat de Dibuixants Professionals fent una crida perquè s'afiliïn més obrers del llapis i la ploma.
De setembre de 1936 a juliol de 1937 la publicitat s'anirà substituint paulatinament i al juliol de 1937 serà l'última vegada en què aparegui publicitat comercial. A partir d'agost de 1937 i fins a l'últim exemplar del 6 de gener de 1939 la publicitat se centrarà exclusivament en publicacions comunistes amb una barreja de proselitisme i didactisme. En alguns casos se suprimia per complet la publicitat com en els exemplars del 30 de juliol i el 28 d'agost de 1937 respectivament.
Com a conclusió, podem dir que L'Esquella de la Torratxa es una de les publicacions més importants escrites en llengua catalana. El seu període de publicació (de 1872 a 1939) només va ser superat per La Campana de Gràcia.
Aquesta publicació satírica ens permet estudiar i veure quins eren els conflictes de l'època, els costums i els hàbits de vida de la societat catalana de finals del segle XIX i començaments del segle XX. A nivell polític, la revista va estar lligada a la ideologia republicana dels seus fundadors, Els López. A nivell social, la revista tenia una gran penetració a la classe mitjana de la ciutat, ja que en una societat com la que hi havia a Catalunya a finals del XIX - inici del XX, va ser dels pocs mitjans de comunicació que tenia un públic massiu (Se'n editaven uns 35.000 exemplars, que comparat amb el tiratge d'altres publicacions de l'època, sobretot la premsa tradicional, es un públic de lectros amplis). La gran acceptació que va tenir aquesta publicació en les classes més populars es pot explicar en que la societat era una societat poc alfabetitzada i per a aquestes classes socials analfabetes, els era més facil d'entrendre un dibuix que un article periodístic tradicional. A més va ser una publicació que utilitzava un català més proper al oral que no pás al escrit, que era més literari i academic.
Si voleu consultar algun exemplar en format online, podeu trobar-los aquí
Fonts consultades per a la documentació i els articles sobre aquest apartat:
Fonts consultades per a la documentació i els articles sobre aquest apartat:
La premsa humorítica (I) de Lluís Solà i Dachs. (pàg 29) Es el segon exemplar de la Col·lecció Humor Catala. Editorial Bruguera, Barcelona.
El podeu trobar a la biblioteca de Comunicació de la UAB
Fascinant article i m'encanten les fotos!
ResponElimina