ENTREVISTA J.M TRESSERRAS

Joan Manuel Tresserras (Rubí, 1955) és actualment professor en la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) especialitzat en Història de la Comunicació, en l'anàlisi de la Societat de la informació, i en l'estudi de la cultura de masses. Va rebre el premi extraordinari de Doctorat en Ciències de la Informació (1988-89), el premi d'investigació sobre Comunicació de Masses de la Generalitat de Catalunya (1989), i el premi d'assaig Joan Fuster (1994). Autor, entre d'altres, de obres com Cultura de masses i postmodernitat (1994), conjuntament amb Enric Marín, de D'Ací i D'Allà, aparador de la modernitat (1993), i de La gènesi dela societat de masses a Catalunya 1888-1939 (1999), amb Francesc Espinet. 

1-    Creus que la premsa satírica tenia una influència real en la societat de la II República?

Sí, sí que la va tenir directament als anys de la segona República perquè una part del debat polític arriba realment als sectors populars en part a través a aquestes publicacions i la té perquè tota l’educació sentimental del moviment populars d’ençà de finals del XIX en bona part es canalitza també a través d’aquestes publicacions.

 El tipus de girs i llenguatges que utilitza la premsa satírica és segurament el que més s’acosta al llenguatge parlat espontani de les classes populars. I és que costa molt que els gèneres populars periodístics utilitzin un llenguatge que sigui realment el del poble pq normalment els que dominen la llengua el que volen és distingir-se, en canvi la premsa satírica espontàniament utilitza el llenguatge popular per a la construcció del seu discurs i això crea una afinitat molt clara

Influeix històricament i en aquest moment d’una manera molt clara perquè el debat en aquest àmbit és un debat molt viu.

2-    Opines que aquest tipus de premsa reflectia el pensament global de la societat de l’epoca?

Aquesta premsa en general és molt doctrinal, intenta fer escarni dels seus adversaris. I permet una radicalitat, permetia ser molt dur sense haver de córrer riscos legals. Aleshores en una època de radicalitat, de presses de possessions, això permet dir coses que sinó no es podrien dir. També és veritat que el sentit de l’humor és una forma d’intel·ligència, de fet com més culta és la gent, més sentit de l’humor afinat hi ha. En la mesura que hi ha una tradició humorística crec que hi ha una mena d’intel·ligència popular que es genera a través de complicitats. A més amb l’humor es poden utilitzar moltes dreceres, aclocades d’ull, complicitats. El que es feia a aquesta època venia a ser, de fet, una crítica de costums.

3-    Creus que aquestes publicacions van ser un instrument eficaç de  mobilització social de cara a la Guerra Civil espanyola?

Crec que de cara a la guerra no. De fet, durant la República hi ha l’amenaça del conflicte bèl·lic però s’actua com si això no hagués d’arribar. Per tant no hi ha una preparació psicològica de cara  a la guerra. Després, amb la guerra en marxa, igual que s’usa el cartellisme per mobilitzar la gent, s’usen aquestes publicacions de caràcter satíric o algunes serioses. Crec que el que hi ha és un recurs propagandístic a aquests mitjans quan hi ha la situació de guerra però els mitjans en situació de normalitat, durant els anys de la República, crec que més aviat hi ha una certa inconsciència davant de la guerra.

4. Per què creus que “Bé negre”, “Papitu” i “L’Esquella de la Torratxa” (les tres publicacions que estudiem) van ser víctimes de censura?

Perquè si hi ha censura la premsa satírica pateix molt. Es passa censura per miopia de les autoritats, perquè l’interessant de les publicacions satíriques és veure la gràcia que tenen. Tot i així, les publicacions tenien molts recursos que permetien posar en evidència el fet mateix de la censura: feien acròstics, deixaven els espais censurats en blanc i hi posaven trossos de la història d’Espanya, etc.

5. Penses que els lectors es prenien aquestes publicacions com a mitjà per a informar-se o simplement com a forma d’entreteniment?

Els lectors llegien aquestes publicacions per estar al dia i poder entendre les bromes, debatre amb la resta de gent... és a dir, saber alguna cosa del que li parlen i del que es parla i no tant entretenir-se ni informar-se en profunditat.

6. Creus que la premsa satírica actual manté les característiques bàsiques de les publicacions de la premsa satírica de la 2a República?

Jo crec que hi ha una bona part que si, tot i que de premsa satírica actualment n’hi ha poca perquè el paper d’aquest tipus de premsa ha passat als mitjans audiovisuals. Això té certa lògica ja que l’humor en les societats tradicionals ja era fonamentalment audiovisual; eren els saltimbanquis, el bufó de la cort, els actors teatrals... És a finals del segle XIX i començaments del XX. on hi ha una cultura alfabetitzada i la premsa satírica té un paper destacat. Però a la que apareixen la radio i la televisió, que són mitjans més senzills i més pròxims, la premsa satírica ho té malament. Podríem dir que la voluntat d’evasió que tenien les publicacions satíriques en el primer terç del segle XX, actualment la tenen la ràdio i la televisió, sobretot la televisió. El que ha succeït es que l’humor ha passat de les publicacions satíriques a programes televisius com “Polònia” o “Crakovia”, que per exemple el dilluns satiritza la jornada esportiva del cap de setmana, i clar les publicacions satíriques no poden competir contra aquest format i aquesta immediatesa.

7. Creus que aquest tipus de premsa, la premsa satírica, estava lligada a una classe social determinada?

Sí. Sens dubte la premsa satírica es una premsa amb una clara penetració en els sectors populars. Un dels problemes de la cultura catalana te a veure amb el fet que costa tenir un públic realment massiu, per diversos motius, com per exemple la poca quantitat de gent que sabia llegir i entendre el català literari de les publicacions periòdiques habituals. En aquest context, la premsa satírica com “La campana” i “L’esquella” creen un públic massiu, ja que per als sectors populars poc alfabetitzats aquestes publicacions satíriques els hi són molt atractives. Són aquest públic i aquestes publicacions el que permeten reactivar la cultura catalana. A Catalunya durant la industrialització es donen migracions de caràcter intern, es a dir gent del camp que va a parar a la ciutat. Això dona com a conseqüència que una gent que ve d’una cultura popular, rural, oral i en català apresa a través del marc familiar, de pares a fills i d’avis a nets, arriben a la ciutat, es proletaritzen i els menuts van a la escola on els hi expliquen una visió del mon emparada per l’autoritat a traves d’uns manuals i uns professors. Aleshores aquesta gent que són les noves classes capitalistes de l’entorn urbà, es gent que comparteix dues identitats. La identitat d’origen rebuda en català, en un marc familiar i oral que es combina amb la identitat que s’imposa en castellà i a través de la escola per via escrita. Aquesta gent el que intentarà es a través de l’alfabetització en llengua castellana, intentar posar en valor la seva cultura tradicional i popular. D’aquesta manera podem entendre la premsa satírica com una expressió de la Renaixença en el sentit que es d’arrel bàsicament popular i que s’alimenta del moviment obrer i sindical. De fet els anys vint Barcelona es disputa les pagines de successos amb Chicago, allà pels gàngsters i aquí pel pistolerisme entre la patronal i els anarquistes i Barcelona es coneguda com la ciutat de les bombes i de les barricades; es una ciutat revolucionaria. I això no es casualitat. A Barcelona hi ha una concentració obrera i popular que constitueixen l’autèntic públic de masses als anys 20. Per tant podem considerar la premsa satírica com una de les primeres representacions de la cultura de masses i que té un paper fonamental a la societat catalana.