- Introducció
El setmanari satíric i polític “El Be Negre” naixia un parell de mesos després d’haver estrenat la II República Espanyola. Era el 23 de juny de 1931.
Des d’aquest moment i fins a la seva desaparició tres dies abans de l’inici de la guerra civil espanyola el 15 de juliol de 1936, va publicar un Almanac al 1932 i 245 números. El Be va plasmar a les seves planes tots els afers polítics, sempre des d’un punt de vista català. Es diu que el Be no respectava res ni ningú i es va dirigir tant als enemics com als amics de Catalunya. Afegim, però, que el setmanari va respectar les figures dels presidents de la Generalitat.
L'any 1979 hi hagué un intent de recuperar-lo (amb el subtítol Amb potes rosses), que no prosperà.
- Context Polític-Ideològic
En un principi, la publicació no estava vinculada a cap partit polític, tot i que tenia influència d’Acció Catalana (un partit que agrupava a gran part de l’intel·lecte i que aspirava a fer de Catalunya un país civilitzat i de tall europeu), ja que molts dels redactors i el mateix director pertanyien a aquest partit. A més, la majoria dels redactors procedien de La Publicitat i Mirador, publicacions afins a aquest partit.
La revista tenia com a diana dels seus atacs principalment a l’Esquerra, i els seus homes n’eren els caps de turc: Destaquem sobretot els atacs a Lerroux i els polítics que l’envoltaven (Joan Pich i Pon, Emiliano Iglesias...), també la família Xirau-Palau i en Ramon Pociello Forradellas. Com és lògic, també els polítics de Madrid eren escarnits a les planes del Be, així com els periòdics de la capital. Contra l’alcalde de Barcelona Jaume Aiguader (d’Esquerra Republicana) hi va haver també una important campanya, la qual va provocar l’entrada d’escamots a la revista, manats pel fill de l’alcalde.
El director Josep M. Planes portava des d’un altre diari una campanya en contra del diari Solidaridad Obrera i en especial contra la FAI i els seus elements. Campanya que també es va fer des del Be Negre però amb un caire més humorístic.
 |
| Dibuix que representa el Be Negre contra tots aquells a qui atacava |
El director va despertar un seguit d’odis personals que van fer que finalment fos assassinat la nit del 24 d’agost del 36 per les patrulles nocturnes.
El tipus de lector al que majoritàriament anava dirigit aquest setmanari era a la classe obrera i popular, ja que aquesta era la que més identificada es podia sentir amb el pensament de El Be.
Ø Política internacional:
La revista no deixava de banda la política internacional, però la tractava amb un to més desenfadat, un to més humorístic i reivindicatiu quan era necessari, atacant sense temença contra tot allò que consideraven injust o digne de ser burlat. Finalment cal esmentar les crítiques del Be Negre al feixisme internacional. Tot i que els continguts del setmanari eren sobretot de política catalana i espanyola també hi havia referències a la política internacional i especialment a Hitler i Mussolini. Vegem-ne un exemple d’una publicació feta amb motiu del 46é aniversari de Hitler:
Berlín, 22. Tot el Reich ha celebrat amb extraordinari entusiasme el 46 aniversari de la naixença del Fürher. Un parell de jueus que s’han permès fer en públic una remarca desconsiderada sobre l’edat de Hitler, han estat discretament decapitats a cops de destral. En vista de l’èxit obtingut, Hitler es proposa complir anualment 46 anys i no passar d’aquí. En vista d’això, els jueus han acordat trobar-lo molt rejovenit. Num 200. 24-4-1935 |
Ø Censura
La publicació va patir problemes amb la censura, que va ser força intensa sobretot durant el Bienni Negre (entre finals del 33 i principis del 36) també va rebre diverses multes i alguna suspensió, la primera va ser pels fets d’Octubre de 1934, quan la revista va estar dues setmanes sense sortir. La segona va ser més llarga: va durar des de l’11 de setembre de 1935 fins al 29 de gener del 1936.
En altres ocasions en què el censurat era la manxeta, substituïen l’original per dites o fragments de cançons populars.
Però el Be Negre no tenia miraments a l’hora de ficar-se contra els que promovien la censura els redactors se l’empescaven de manera enginyosa per superar-la i alhora denunciar-la .
 |
| El Be treia importància als actes de la censura com el tancament de la revista |
- Context social
El Be Negre, neix d’una idea que portaren a terme Rossend Llates, Just Cabot i Josep M.Planes. El nom de la revista va ser inventat per Joaquim Ventalló i la idea de crear aquest setmanari va sorgir inspirat del setmanari francès Le Canard Enchainé.
Editat per Màrius Gifreda, fou dirigit per Josep Maria Planas, i artísticament, durant un temps, per Valentí Castanys, tot i que gairebé totes les col·laboracions eren sense signar.
Alguns dels redactors més importants van ser l’Àngel Ferran i en Josep M. de Sagarra, entre d’altres.
Les caricatures eren arma de crítica i complement valuós de les sàtires i paròdies en prosa o en vers. Els il·lustradors més assidus foren Castanys, Passarell, Tísner i Soka.
Cal dir que va ser tan gran la seva popularitat, que fins i tot s’escrigué un himne que emetia Radio Barcelona, com a publicitat de la revista.
- Context econòmic
Com hem dit abans, el Be Negre anava dirigit a la classe popular. El seu preu era assequible ja que normalment costava 20 cèntims tot i que havia arribat a costar-ne 30 quan arribava a les 8 planes. (El context econòmic català de l’època és a l’apartat ‘Una mica d’història’)
- Context cultural
La publicació es mostrava en tot moment partidària de protegir la cultura catalana, així com la llengua i els drets dels catalans. Per aquesta raó, tota manifestació espanyolista o anticatalanista era durament escarnida a les seves pàgines. Aquí en tenim un exemple:
Publicació del num 4 de la revista del dia 14.7.1931
L’ESTATUT Madrid, 13. – L’estatut de Catalunya ha causat una impressió d’allò més excel·lent. Dels cinquanta-quatre articles que el formen, només n’hi ha cinquanta-cinc que sollevin dificultats. Però, en general, tothom l’ha trobat tan encertat, ensopegat, bonic, preciós, delicat, bufó i ditxaratxero i, en breu, tan poc diferent ni discrepant de |
- Context tecnològic i redacció
El Be Negre era pensat de manera íntegra els diumenges a l’Ateneu Barcelonès.
Josep M. Planes, el director, proposava els temes a tractar en el número de la setmana. Planes deia que volia que tothom treballes en els temes que els agradessin i que n’estiguessin al corrent.
Pel que fa al disseny de la publicació, s’ha de dir que va adquirir al seu començament un format de 50 x 34 cm. Això va ser així fins al número 86, i a partir d’aquest i fins al darrer número va tenir unes proporcions de 52 x 38. El Bé Negre contava de 4 planes normalment, tot i que de vegades la publicació arribava a ocupar fins a 8 pàgines. Era imprès a una o dues tintes sobre un paper setinat amb excepció d’alguna publicació en concret que podia ser d’un color diferent.
- Seccions:
Anaven a l’interior, ja que a la primera pàgina hi havia les notes d’actualitat. Totes les seccions feien referència al nom de la publicació:
Seccions habituals:
L’Agnus Dei (sobre religió)
El Be....lasques (de pintura)
El Be...thoven (de música)
El Be...rnat Metge (sobre literatura)
El Be a les fosques (crítica de cinema)
Molt beeee! (Crítica teatral)
Ovelles esgarriades (comentava les ridiculeses aparegudes a la premsa)
Els Bens Florals (la secció de més categoria en la que una poesia comentava els fets d’actualitat.
Ø La manxeta (Aquell dibuix o rètol que apareixia a la primera plana al costat del logotip de la revista)
La manxeta d’aquest setmanari era un dibuix d’una ovella negra dibuixada per “Soka” que menjava herba crescuda sobre una de les lletres del nom. A ambdós costats hi havia dos espais que s’omplien amb una frase intencionada i original, que començava pel costat esquerre i acabava a la dreta, tal com feia la publicació francesa Le Canard Enchainé, inspiració per a la creació del Bé.
- Curiositats:
- Es diu que , a la redacció del Be pagaven una o dues pessetes per cada errada de publicacions que els portaven i que hi havia periodistes que fins i tot les feien expressament per a poder vendre-les.
- Els redactors de la publicació cobraven el sou segons la llargada d’una columna. Es mesurava amb un cordill o una cadena, de la llargada d’una columna i s’aplicava damunt de cada escrit, cobrant a tant la l’anella o a tant la cadena en cas que la columna fos sencera.
Fonts: Treball de recerca " Premsa satírica de la II República a Catalunya", ciberniz.com, researchgate.net/publication/42252568_Premsa_satrica_de_la_II_Repblica_a_Catalunya_El_Be_Negre, "La premsa humorística"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada